EL WORKAHÒLIC: L’ADDICTE AL TREBALL

Com a resultat de la realització de les tasques inherents al lloc de treball, les persones que les desenvolupen poden patir diferents tipus d’accidents i malalties. Normalment, quan parlem d’aquestes afectacions pensem només en les de tipus físic però no hem d’oblidar que també n’hi ha de caire psicològic. Un exemple de patologia psíquica derivada del treball és l’addicció al treball.

Podem definir la persona workahòlica com aquella que presenta una necessitat excessiva i incontrolable de treballar sense parar.

                                           

Així mateix, Josep Mª Blanch Ribas, catedràtic de Psicologia Social Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu article “Patologia social o personal?” assenyala que la persona workahòlica fa del seu treball l’eix i el sentit d’una vida definida per llargues jornades i setmanes laborals, marcada pel síndrome d’abstinència vocacional, l’aversió al temps lliure i la colonització laboral dels temes de conversa.

Al seu torn, l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball en la seva “NotaTècnica sobre l’Addicció al Treball” descriu les característiques més comuns que presenten les persones addictes al treball, les quals són:

• Alta importància i significat del treball: el treball és el més important, per sobre de la família, amics i temps lliure.
• Alta vitalitat, energia i competitivitat: són persones motivades per la comparació social amb els altres.
• Els hàbits laborals excedeixen sempre d’allò prescrit: treballen més del que se’ls demana.
• Control: augmenta la necessitat de controlar les coses i se senten incòmodes quan s’escapen del seu control.
• Comunicació interpersonal deficient: consideren més important la tasca pròpia que les relacions amb els companys de feina, això comporta una incapacitat per comunicar-se amb els demes i per delegar.
• Autoavaluació: l’autoestima passa a dependre dels bons resultats assolits al treball.
• Problemes de salut: treballen moltes hores sense la deguda recuperació i apareixen alts nivells d’estrès i malalties.
• Presentisme laboral: el treball és massa important per no realitzar-lo i es va a la feina encara que s’estigui malalt.
• Problemes extralaborals: l’oblit de la família per culpa de l’excés del treball deriva a un major percentatge de divorcis entre les persones amb addició al treball.

Finalment, aquesta mateixa organització apunta dos grans blocs d’accions preventives de l’addicció al treball:

• Accions individuals: autoavaluar-se, adaptació als canvis, formar-se en habilitats socials, gestió del temps, equilibri treball-vida privada, foment dels nivells d’autoeficàcia, assistir a grups de recolzament de companys, Coaching, planificació de carrera, assessorament i psicoteràpia i millores a la personalitat.
• Accions organitzacionals: realitzar auditories de l’addicció, millora del contingut del lloc de treball, horaris de treball i pauses, adequació de la càrrega i del temps de treball, fixar terminis adequats, crear programes corporatius, socialització anticipatòria, treball cooperatiu, comunicació i presa de decisions, desenvolupament organitzacional, institucionalització dels Serveis de Seguretat i Salut Ocupacional i Programes d’Assistència al Treballador.

Un cop vistes les característiques més comunes que defineixen l’addicció al treball i les mesures preventives per evitar-la, podem afirmar que és una patologia real que afecta de forma creixent a la població activa i que és important dur a terme les accions preventives, tant individuals com organitzacionals, descrites anteriorment per tal de garantir la salut dels treballadors.

Per tant, pensem que s’hauria de crear una consciència col·lectiva sobre la importància de l’addicció al treball i, des de les empreses, instaurar les accions preventives organitzacionals i incentivar als seus treballadors a que duguin a terme les accions preventives individuals.