EL DRET DE VAGA

Les relacions laborals impliquen l’existència de dues parts que són l’empresari i els treballadors per compte aliè. Dins d’aquestes relacions s’entén que la part més vulnerable són els treballadors, ja que depenen directament de l’empresari per poder tenir feina i, al seu torn, depenen d’aquesta feina per poder subsistir.

A més, existeix una pugna inherent a les relacions laborals entre les dues parts que consisteix en que l’empresari vol obtenir el màxim de benefici dels seus treballadors i aquests volen obtenir les millors condicions de treball, que a vegades són vistes com un cost per als empresaris. Per tant, hi ha una lluita pel repartiment de la plusvàlua que generen les persones que presten els seus serveis a l’empresa.

Així trobem que el mecanisme per excel·lència que tenen els treballadors per defensar els seus drets i conquerir-ne de nous és la vaga.

El dret de vaga està recollit a l’article 28.2 de la Constitució Espanyola de l’any 1978, el qual estableix que aquest reconeix per la defensa dels interessos dels treballadors però alhora limita aquest dret dient que la llei que el reguli haurà d’establir les garanties precises per assegurar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat, és a dir, el que es coneix com els serveis mínims.

Cal remarcar que aquest precepte està inclòs dins la Secció Primera del Capítol Segon del Títol Primer de la Constitució que és la corresponent als Drets Fonamentals i de les Llibertats Públiques. Per tant, tal com indica l’article 10.2 de la mateixa norma, les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’hauran d’interpretar conforme a la Declaració Universal dels Drets Humans i als acords internacionals ratificats per Espanya.

No obstant, tot i que la Constitució encomana al poder legislatiu que desenvolupi una llei sobre aquesta matèria, encara no s’ha dut a terme aquest mandat i no existeix cap norma constitucional que reguli el dret de vaga. Aquest fet provoca que la regulació sobre la vaga s’hagi d’anar a buscar a una llei preconstitucional, la qual és el Reial Decret Llei 17/1977, de 4 de març, sobre Relacions de Treball. Tot i això, aquesta norma va ser recorreguda davant del Tribunal Constitucional que va dictar la sentència STC 11/1981, de 8 d’abril que va declarar constitucionals molts dels preceptes del RDL de Relacions de Treball, encara que aquests articles han de ser interpretats tal i com assenyala dita sentència.

Així trobem que aquesta sentència afirma que el dret de vaga és un dret de titularitat individual però d’exercici col·lectiu, és a dir, que la decisió de fer o no vaga recau sobre el propi treballador individual però que per poder exercitar aquest dret es necessari que hi hagi altres treballadors que també l’exercitin al mateix temps.

Per tant, es considera que la vaga d’un sol treballador no és vaga sinó un incompliment contractual. En canvi, quan la vaga és exercida per un conjunt de treballadors apareix una suspensió del contracte de treball, tal i com indica l’article 45.1.l) de l’Estatut dels Treballadors.

Hem de tenir en compte que la STC 11/1981, de 8 d’abril va reconèixer només el dret de vaga als treballadors per compte aliè, deixant fora d’aquest dret als autònoms, treballadors independents i als professionals.

Pel que fa als funcionaris, l’article 31.1.k) de la Llei 30/1984, de 2 d'agost, de Mesures per la Reforma de la Funció Pública reconeix indirectament el dret de vaga d’aquest col·lectiu, excloent-ne expressament a les Forces Armades, als Instituts Armats de caràcter militar, als jutges, als magistrats i als fiscals.

Referent als membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, el precepte 6.8 de la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat els prohibeix explícitament l’exercici d’aquest dret.

Cal destacar que hi ha diferents tipus de vaga que es consideren il·legals o abusives. Així, l’article 11 del RDL de Relacions de Treball declara que són il·legals:

• La vagues polítiques: quan la vaga s’iniciï o es sostingui per motius polítics, menys quan aquestes serveixin per protestar contra una decisió política que afecti l’interès professional dels treballadors i les que reclamin millores en l’àmbit de les relacions laborals.
• Les vagues de solidaritat: quan la vaga es faci per recolzar a un col·lectiu que reclami quelcom que sigui totalment aliè a l’interès professional dels treballadors que fan vaga.
• Les vagues novatories: quan la vaga tingui per objecte alterar, dins del període de vigència, el que s’hagi pactat en un Conveni Col·lectiu o un laude. 

Al seu torn, l’article 7.2 de la mateixa norma estableix com a actes il·lícits o abusius:

• Les vagues rotatòries: les dutes a terme per un grup de treballadors que es van rotant en l’exercici de la vaga i que provoca que un grup petit de persones pugui paralitzar l’activitat de l’empresa.
• Les vagues estratègiques: són les efectuades per treballadors que pel lloc de treball que ocupen, si deixen de treballar, impedeixen que altres persones puguin realitzar la seva feina.
• Les vagues de zel o reglament: on els treballadors treballen lentament i segueixen de forma exagerada la normativa respecte les tasques que desenvolupen, que frenen o obstaculitzen el procés productiu.

El procediment per realitzar una vaga que fixa el RDL de Relacions de Treball és el següent:

• Poden declarar la vaga els treballadors o els seus representants, és a dir, els sindicats o els representats unitaris amb implantació en l’àmbit on es farà la vaga.
• S’ha de notificar l’acord de convocatòria de vaga als empresaris afectats i a l’autoritat laboral amb 5 dies d’antelació o 10 dies si afecta als serveis públics.
• L’encarregat de dirigir la vaga i de garantir la seguretat de les persones i les propietats de l’empresa serà el Comitè de vaga, format per un màxim de 12 treballadors de l’empresa afectada.
• Durant la vaga els vaguistes podran fer propaganda d’aquesta de forma pacífica sense coacció.
• La vaga finalitzarà per acord entre les parts, per renúncia els vaguistes o per arbitratge obligatori.

Així doncs, un cop repassada la normativa reguladora del dret de vaga podem afirmar que el dret de vaga és un dret fonamental emparat en la Declaració Universal dels Drets Humans.

Veiem que es restringeix a els dret de vaga i només es permet fer-la als treballadors per compte aliè, quedant-se sense aquest dret la resta del col·lectius que integren el teixit laboral. 

També podem dir que cada persona que presta els seus serveis per compte aliè a l’empresa és lliure d’adherir-se a la vaga que es realitzi en aquesta.

Podem veure que no totes les vagues són legals, sinó que aquestes han de complir uns requisits per se considerades com a tals, en cas contrari poden ser declarades il·legals o abusives.

Finalment, corroborem que per poder exercir el dret de vaga, cal seguit el procediment adequat.